Història de Vallirana

Actualment Vallirana, es una vila descentralitzada en urbanitzacions, que si be en el seu origen eren segones residencies s'estan convertint en primeres gradualment, ben connectada amb Barcelona amb autopista directa (B-20 + B-23), amb les platges de Castelldefels (A-2 + C31), i per l'interior connectada per la vella N-340 amb el Penedès

La propera construcció (recentment començada) de la variant de Vallirana, que travessarà soterrada tot el poble, la convertirà en una vila privilegiada sense el transit actual, al coincidir actualment la N-340 i el carrer Major.

§  Festa Major de Sant Mateu (21 de setembre).

§  Sant Sebastià, que juntament amb Sant Mateu és patró de Vallirana.

§  Festa dels Tres Tombs.

§  L'aplec de Sant Francesc.

§  Caminada Popular del Centre Excursionista.

Dels orígens a l´ Edat Mitjana

A la part més alta del sector muntanyenc hi ha un gran nombre de coves i avencs, algunes de les quals, com la Cova Bonica, Sota Penya i la Fou de Montaner, van ser habitades en època neolítica (4100-3600 aC). El Museu d'Arqueologia de Catalunya conserva diversos objectes ceràmics procedents de la Cova Bonica.
Vallirana pot remuntar-se a l'època romana, com a derivació de l'antropònim Valerius, que deu correspondre, probablement, al nom del propietari d'una vil·la o hisenda del Baix lmperi.

L'Edat Mitjana

La notícia més antiga que es conserva en relació a Vallirana és un document de l'any 904 que detalla la donació de la capella de Sant Silvestre per part del bisbe de Barcelona Teodoric a l'abat de Sant Cugat. El nom de Vallirana (Valleriana) apareix esmentat per primer cop en el Cartulari de Sant Cugat, l'any 949, amb motiu de la donació d'unes vinyes. En aquella època, Vallirana era només un conjunt de terrenys agrícoles, principalment vinyes, que formava part del terme del castell de Cervelló sota la condició administrativa de quadra (una mena de jurisdicció semiautònoma). 
El 1262, Guillem ll de Cervelló va fundar l'hospital d'Olesa de Bonesvalls, com a lloc d'acollida dels viatgers que recorrien l'antic camí de Vilafranca a Barcelona, que passava per Olesa i Sant Boi, i el va dotar amb els drets que posseïa sobre els homes i masos de Vallirana. Durant el segle XIV l'hospital, administrat pel bisbat de Barcelona, adquirí la plena jurisdicció de la quadra de Vallirana i la va mantenir durant gairebé 500 anys. En el decurs d'aquest segles la població de Vallirana era força escassa. El cens de 1365-1370 esmenta un total de 25 llars, 17 de les quals situades en terres d'Humbert de Vilafranca, i 8 pertanyents al monestir de Sant Cugat.

Els Segles XV, XVI i XVII

Des de la segona meitat del segle XIV i tot al llarg dels segles XV i XVI, Catalunya va patir els estralls d'epidèmies i guerres dins un llarg període de decadència econòmica i demogràfica a tot el país. Al terme de Vallirana, poblat per uns pocs masos dispersos, els efectes degueren ser menors. Tot i així, el cens de 1533 comptabilitza a Vallirana només 11 caps de casa: Pere de la Llibra, Joan Campderròs, Bertomeu Bogunyà, en Joan, blanquer, Antoni Rovira, Matheu Muntaner, Antoni Julià, Antoni Presas, Nicolau Campenar, Bernat Romagosa i Jaume Balle. A partir del segle XVI va començar a afermar-se el paper de les municipalitats, alhora que el poder senyorial, tot i mantenir la jurisdicció i el lligam feudal, tendeix a afeblir-se. L'organització municipal es canalitzava a través de l'assemblea veïnal, presidida pel batlle.

Els Segles XIX i XX

Fruit de l'onada expansiva de la segona meitat del segle XVII, va ser la construcció d'un nou temple parroquial dins el nucli urbà, enllestit el 1804, dependent de la parròquia de Cervelló fins al 1851. Vallirana va viure amb intensitat la Guerra de la lndependència (1808-1814) i els seus voltants van ser escenari de diverses accions bèl·liques del general Manso contra els francesos.

A partir de la segona meitat del segle XIX s'inicia el procès d'industrialització del municipi, l'economia del qual s'havia reduït fins aleshores en l'agricultura, sobretot la vitivinícola (337 hectàrees de vinya el 1881). L'activitat industrial es va centrar en el sector tèxtil, agrupat als voltants del carrer de la Riera, la fabricació de cal, guix i ciment i les mines de plom.
És a partir del decenni dels seixanta que el creixement demogràfic del municipi comença a accelerar-se: la població es duplica entre 1960-1975i gairebé torna a duplicar-se entre 1975-1990. A això cal afegir totes les vivendes de segona residència que s'apleguen a les nombroses urbanitzacions del terme i que actualment ocupen gairebé les tres quartes parts del municipi.En els darrers anys Vallirana ha sofert una notable transformació urbanística, particularment en el camp dels equipaments públics.